Relacionar-se o morir

He tingut diverses relacions. Moltes. Tinc molts amics/es que tenen o han tingut relacions. Molts. N’he tingut d’esporàdiques, d’intermitents, d’interminables. També d’amistat. D’atracció. D’admiració. D’amor-odi. Fins i tot, n’he tingut d’amor. Però en cada relació que començo, que tinc o els altres tenen m’adono de com n’arriben a ser de complicades. Estem condemnats a relacionar-nos. És cert. La vida és una relació constant amb els altres. A la feina, a la societat, a la família. Però són complicades. Molt. Ho veig cada vegada amb més claredat. Amb la família hi tenim una relació des que neixem. La família és la que ens toca, ens agradi o no. Però si amb aquestes persones que no hem escollit però que ens estimen – en principi- de forma incondicional, les relacions són a vegades difícils, com no han de ser-ho les que iniciem amb els altres? Ho són. Sens dubte. I molt.
Sempre m’ha emocionat una frase d’una pel·lícula que un dia vaig llegir i que parla sobre com les persones a vegades podem tenir una memòria de peix. Com en cada nova relació que iniciem -sigui del tipus que sigui- esborrem els errors, els prejudicis i les pors de les anteriors i ens sorprenem a nosaltres mateixos amb un : ostres! això és nou, això és diferent. I ho és. Per força. Però no per això menys difícils ni menys fràgils. En aquests casos, som nosaltres o els altres qui escull les persones que ens acompanyaran en un llarg o curt camí. És veritat. I aquesta és precisament la sort i la desgràcia de tot plegat.
He reconegut en múltiples ocasions que no crec en el peratotalavida, que les coses són efímeres per naturalesa. Tampoc crec en el matrimoni. Ni en la institució ni en el “per sempre” que comporta. I, malgrat això, cada vegada que comencem alguna cosa esperem que duri. Que sigui la definitiva. Que ens aporti aquell “noséquè”. Que ens tregui la respiració. Pels segles dels segles, amén. Potser aquí rauen els constants fracassos de les relacions. En això i en què depenen de dos ( i a vegades, fins i tot, de més). I és així com, igual que passa amb totes les coses que tenen cicles, ens il·lusionem, ens enamorem, ens desencantem i ens desenamorem. O ens casem i ens descasem, també pels segles dels segles, amén. Que les coses durin més o menys, que funcionin o no, no hauria de ser considerat ni un èxit ni un fracàs. Però ho és a ulls de tothom. Perquè sí. Perquè som així. Perquè ho volem així. Perquè és més senzill així. 
Jo m’he il·lusionat i desil·lusionat moltes vegades. Encara espero il·lusionar-me i desil·lusionar-me’n moltes més. Però ja no vull que això sigui més un triomf o una derrota. Vull que sigui únicament una experiència més al sac que tots duem a l’esquena. A partir d’avui, vull que siguin només carn susceptible de convertir-se en post.

L’eròtica del poder

Reconec que el títol és temptador. Això és exactament el que buscava. Segur que molts hi heu entrat només pel morbo de saber, oi?.Pillos!. Però no he vingut aquí a destapar cap cas «Lewinsky». No descobriria cap tema novedós, tampoc. Prefereixo parlar del que conec, de la meva quotidianitat i de les relacions de poder a petita escala que visc dia a dia.

Diuen que el periodisme és el quart poder. També he sentit a vegades algú que es corregia amb un: «perdó! És el cinquè. El quart és la publicitat». Però jo prefereixo mantenir una visió una mica més romàntica de l’assumpte i pensar que, en alguns casos, encara podem ser una mica independents i que aquest poder és útil, encara que no sempre sigui així. I en aquest rànquing de poders, el periodisme es relaciona directa i inevitablement amb un altre dels poders fàctics: el polític.

Uns i altres ens barregem en una mena de joc d’equilibris. Uns juguen a les acrobàcies de la dialèctica mesurant el què poden o no poden dir davant d’un micro. Els altres, intentem interpretar, buscar rere aquest «vòmit» de palla a la que ens tenen tan acostumats. Això passa, és clar, quan els polítics ens parlen des de l’oficialitat. Però també ho fan, tot sovint, rere càmeres. I és aquí on el joc d’equilibris camina sobre una fina corda molt fàcil de trencar. Entre allò que et diuen «off the record», allò que insinuen i, és clar, allò que saps a mitges i que només a mitges pots dir.

Suposo que en això també hi ha certa «eròtica», oi?. En aquest saber què tens alguna cosa amb cert «poder» entre les mans. I en saber que l’altre pot tenir, en canvi, el de destruir-te. És eròtic això? És morbós? És lícit? És greu, doctor? No n’estic segura. Però potser això explicaria alguns dels casos en què polítics i periodistes han acabat més embolicats en llençols que no pas en pàgines de diaris. Sense anar més lluny, el president francès François Hollande i la seva ja ex parella, Valérie Trierweiler. És aquesta eròtica del poder compartit el que els va unir i destruir alhora? Qui sap. Bé, segurament només ho saben ells i potser, fins i tot, la seva «substituta». En qualsevol cas, la història recent compta amb un bon reguitzell de casos similars on aquesta delicada i fina línia s’ha acabat trencant.

Jo fa sis anys que m’«entreno». Sóc «novata» encara. De fet, un ho és sempre a la vida. Però, aprofitant que la setmana vinent Figueres inaugura el Festival del Circ, ja m’he encarregat unes sabates especials. M’han de servir per afrontar -amb més o menys seguretat en el pas- els propers anys que, espero, vindran.

L’art de la nit

Em vaig proposar escriure un post a la setmana i quan a finals d’aquesta el mail m’alertava que no havia complert amb el meu compromís em vaig adonar que el que em faltaven eren idees per compartir. Si la inspiració no t’arriba l’has de buscar i què millor que la nit, les copes, un pub i gent de tot tipus per trobar el que necessitava. De fet, no ens enganyem, sortir de nit no només et pot portar a situacions insospitades sinó que, a més, et deixa tot un seguit d’anècdotes que després compartiràs amb amics i coneguts els dies posteriors. I així ho vaig fer. L’art de la nit, l’art de lligar és tot un món. Amb els anys s’han canviat estratègies, maneres, preguntes però, en realitat, per molts segles que passin hi ha coses que no canvien. Entre copes et pots trobar de tot. Adolescents, gent de l’edat dels teus pares, gent de la teva “quinta”. Especímens normals i “estranys”. Gent que busca acabar la nit acompanyat a qualsevol preu. D’altres que volen posar punt i final a la setmana amb un bon gust de boca. O aquells que simplement surten, com jo, a veure amb què els sorprendrà la nit. Avui em centraré en el primer dels “grups”. Aquell que busca a tota costa marxar del local amb algú i confecciona tot tipus d’estratègies per aconseguir el seu objectiu. I aquí és on entren en joc les “arts” de la seducció. No sé a vosaltres però a mi el que m’agrada (posats a escollir com t’han “d’entrar”) és que em sorprenguin, que siguin originals, que em facin riure. Si vols la mercaderia, guanya-te-la, no?. Doncs bé, n’hi ha que en aquesta desesperació per aconseguir-la recorren a trucs d’allò més sorprenents. La nit de divendres en vaig experimentar alguns. “Fa estona que observo i m’he adonat que tens el millor cul del local” o “M’he posat al teu costat esperant a veure quan arriba el teu xicot perquè estic convençut que en tens i vindrà a buscar-te” són algunes de les peces dignes de col·leccionista amb les que em van deleitar. On han quedat els “estudies o treballes”?. Les preguntes amb encant? Digueu-me exigent però, home, no costa res dissimular una mica les ganes per deixar lloc a la imaginació. O és que algú li han funcionat aquestes arts d’estar per casa?. Culs i parelles a banda, el meu petit estudi sociològic em va deixar clar que alguna cosa no funciona. Això i que he de canviar, amb urgència, de locals d’oci nocturn. 

A ells, que ens ho han donat tot

mans

Crec que no exagero si dic que tinc els millors pares del món. Algú potser em dirà que per ell/a també ho són els seus. És cert. Segur. Però per mi, en el meu petit món, ELLS són els millors pares que podria tenir. Hem tingut moments de tot, com passa a les millors cases, però ja ho diuen que quan un marxa del niu i viu la relació amb una mica de distància, valora molt més el que han fet i fan per ell. Jo ja fa uns quants anys que visc sola però mai me n’he desvinculat del tot. Encara hi vaig a dinar els diumenges, m’emporto tuppers de la mama i, a vegades, li demano que em faci un suc de taronja d’aquells que fa tan bons i amb aquell «carinyu» que només et pot donar una mare.

No hem tingut mai una relació estreta en la que ens expliquéssim coses íntimes, secrets o situacions compromeses que ens preocupaven. Però no ha fet falta. Els he tingut incondicionalment al meu costat. Sense saber-ho, m’han donat suport en cada desamor, en cada caiguda, en cada èxit i també en cada fracàs. Ho han fet des de la discreció que els caracteritza. A vegades, en silenci. A vegades, amb la mirada. A vegades, amb només una paraula. S’han sentit orgullosos de mi -quan tocava- i m’han reprovat, també quan ha calgut. S’han emocionat amb mi quan els he explicat una cosa que em feia il·lusió i m’han aixecat la veu quan he perdut el nord, que no han sigut poques vegades. Sóc com sóc, amb els meus múltiples defectes i algunes virtuds, gràcies a ells. No en tinc cap dubte. Amb ells i amb la meva germana -que es mereixeria un altre post, tot arribarà- tinc la relació més estable i sincera que he tingut i tindré mai. N’estic convençuda.

Amb això no vull dir que tot hagin sigut flors i violes. També hi ha hagut trifulgues, mala llet, moments d’incomprensió, d’impotència, crits i, quan era petita, alguna bufetadeta però sempre m’ho han donat tot. M’ho segueixen donant encara. Sempre que poden i quan no poden, també. Avui, que ho han fet de nou, els hi vull donar les gràcies públicament. Perquè sí. Perquè s’ho mereixen. I punt.

A propòsit de…

No he cregut mai en l’amor a primera vista. Sempre he pensat que l’amor és una cosa que arriba a poc a poc, com arriben les millors coses. Que es va fent a foc lent com un bon pastisser fa el seu millor pastís. En algunes ocasions, també he pensat que l’amor no existeix. O almenys no el tipus d’amor “best seller” fàcil d’adquirir en edicions de butxaca als grans magatzems. Aquell que tot ho pot, que és per sempre, que ens fa més forts i més complets. Potser no hi crec perquè no l’he trobat. Però sé que no sóc cap espècie estranya ni tampoc em penso deixar arrossegar per cap mena pressió social que em digui que ho he de trobar sí o sí. Com si fós una obligació o una mena de deure que quan tens certa edat s’ha de complir. Sóc del parer que res és per sempre perquè la naturalesa de les coses és efímera i, per això, gaudeixo de les coses que m’arriben, que busco, em busquen, que trobo i que em troben. I sóc feliç la major part del temps. Pel camí he conegut persones extraordinàries i d’altres que ho semblaven més del que en realitat eren. De totes elles he après i près alguna cosa. Però, sobretot, crec que no existeixen les “mitges taronges”/ les “ànimes bessones”. O almenys això vull pensar perquè, amb els milions de persones que hi ha al planeta, quina angoixa pensar que la teva “altra” suposada part volta pel món intentant trobar-te sense saber que potser mai ho acabi fent. Prefereixo pensar que hi ha moltes persones amb qui ens podem entendre -que no completar- i que poden trobar-se a qualsevol cantonada. En un bar, en un cafè, en una biblioteca. Fins i tot, passejant pel carrer i amb l’excusa més absurda. No crec en l’amor “at fist sight” però després de veure la pel·lícula “Before Sunrise” (i pendent de visionar la resta de la trilogia) hi he reflexionat. L’argument gira entorn de dues persones de països diferents que es troben en un tren. Una “casualitat” fa que comencin una conversa i acabin amb una proposta: passar tot el dia junts per Viena fins l’endemà. Després cadascú tornarà a casa seva i continuarà amb la seva vida. Entre els protagonistes sorgeix una atracció evident i, tot i la promesa que la trobada s’acabarà quan surti el sol de l’endemà, acaben acomiadant-se amb un compromís. Es trobaran al cap de sis mesos al mateix lloc. Més enllà de la ficció, la història m’ha fet pensar, de nou, en les casualitats i en la possibilitat que, contra tot pronòstic, una situació estúpida pugui convertir-se en alguna cosa més. Podem enamorar-nos en només un dia? És el fet de saber que té data de caducitat el que fa que sigui especial?  O és simplement l’exquisit plaer del que volem i no podem tenir? Conec persones que s’han enamorat perdudament en setmanes o, fins i tot, en dies. També n’hi ha que passen anys juntes i mai han aconseguit aquella química que les fa especials quan les veus. No sé quina és la fòrmula. Ni tan sols sé si hi ha una fòrmula. Només crec en la màgia dels petits moments que, a vegades, conformen històries inoblidables.

“Siempre oigo a la gente decir que el amor es un acto altruista de entrega. Pero si lo piensas, no existe nada más egoísta”. (Before Sunrise)

De casualitats i altres accidents

L’altre dia pensava en la quantitat de coses que ens passen per casualitat o per accident. La vida està plena de moments com aquests. Jo no crec en el destí. Bé, no hi crec massa. Considero que les coses no és que passin perquè han de passar. Perquè estigui «escrit». Però sí que crec que amb cada decisió que prenem, per petita que sembli, ens dirigim cap a alguna cosa. I aquesta cosa ens porta a una altra i així successivament. No acabariem mai!. I aquestes coses a vegades venen per casualitat o, dit d’una altra manera, per accident. Per exemple, hi ha persones que apareixen a la nostra vida casualment. Evidentment, alguna decisió prèvia (encara que sigui inconscient) les hi ha dut. De nosaltres (però també de les persones en qüestió) dependrà que es quedin o no i d’això, a la seva vegada, dependrà que ens passin altres coses. També sóc del parer que ens enamorem i ens desenamorem per «casualitats». Nostres o dels altres, no ho sé. I gaudim de moments per casualitats o petits «accidents» que ens passen encara que ens haguem entestat a planejar-ho i programar-ho tot. Podem decidir que tindrem una nit inoblidable però això no dependrà de nosaltres o no només de nosaltres. Hi haurà petits detalls, petites casualitats que faran que així sigui o no. I quan penso en la quantitat de coses que ens poden passar per atzar, m’adono que la vida és una petita caixa de sorpreses i d’«accidents» meravellosos.

“Lo que sentimos no es importante. Lo único importante es lo que hacemos”

Vídeo

No sé si algú ha vist aquesta pel·lícula. La veritat és que no és la primera vegada que la veig i segurament tampoc serà l’última. “El lector” és un drama poc convencional sobre l’amor, els secrets, la història i la incomprensió. Suposo que la vida, de fet, també té petites dosis de tot plegat. Potser per això, tant tendre i devastadora com és t’atrapa. La pel·lícula, dic. La recomano 100%

I, finalment, he caigut

He estat pensant molt aquests dies sobre la possibilitat de fer precisament això: obrir un blog. No és que em passin gaires coses interessants, a mi. O potser sí, no ho sé. Però després de debatre-ho molt amb mi mateixa i amb alguns companys virtuals que, fins ara, m’han anat seguint a través del facebook, m’he decidit. No sé si seré constant (no acostumo a ser-ne gaire) ni si podré aportar gaires coses noves amb les meves reflexions. Ni tant sols sé si seguiré vomitant-ne algunes, de forma independent, a través del Facebook, per no perdre la costum. Només sé que sovint tinc la necessitat d’expressar algunes de les coses que em passen o a les que dono voltes. Potser és una teràpia per mi, qui sap. Però em va bé, m’ajuda i m’agradaria seguir-ho compartint. No sé fer-ho d’una altra manera. Perquè és quan escric que hi veig clar.