No vull tenir por però en tinc

Destacado

L’assassinat de la mestra Laura Luelmo a Huelva ha omplert les xarxes socials de missatges que denuncien per enèsima vegada la situació de vulnerabilitat a la qual estem exposades les dones. Aquest repugnant crim ens ha tornat a recordar que és cert: no volem tenir por però en tenim. I la realitat ens demostra, una vegada més,  que n’hem de tenir.

Totes hem viscut situacions que ens han recordat que tenim por. Algunes les tenim tant interioritzades que ni tant sols ens encenen la senyal d’alerta. Que et cridin “tia buena” pel carrer ja no ens sorprèn. O que un home s’aturi i se’t quedi mirant perquè es creu amb el dret de poder fer-te comentaris obscens.

Jo a vegades surto a córrer de nit. I he de reconèixer que ho faig en zones urbanes, carregades de llum i on sé que em trobaré altra gent. M’enduc el mòbil (sempre amb bateria) i tinc els auriculars a punt per si he de fer una trucada d’emergència. No em plantejo fer-ho d’una altra manera. Ja ho he associat a la sensació de seguretat que, sabem, no tenim mai garantida.

No m’ha passat mai res quan he fet alguna d’aquestes sortides però sí que vaig viure una experiència repugnant a tocar de casa, a plena llum del dia i en un escenari que (fins aquell dia) no considerava perillós. Ho explico avui però reconec que em feia vergonya. Sí, sentia vergonya. Aliena, és clar. Per això només ho havia comentat als més íntims.

Una tarda de finals de setembre vaig sortir a passejar per Cap Ras, a Llançà. No eren més de quarts de sis de la tarda i, per aquelles dates, encara feia un sol de justícia. No duia banyador (però anava completament vestida) perquè venia d’un dinar familiar i em vaig aturar en una platja per relaxar-me. Hi havia altra gent (poca) però em vaig situar a la banda on no hi havia ningú per poder estar més tranquil·la.

Poc després que jo hi arribés, vaig veure un noi (no tenia més de 30 anys) que anava pel camí de ronda corrent. Res destacable si no fos pel que va passar després. Em va mirar i cinc minuts més tard, vaig veure com algú baixava per les escales d’accés a la cala. Com que a la meva banda no hi havia ningú més, em vaig girar (instintivament) per veure qui arribava. Era ell. Un cop a baix, es va asseure a pocs metres de mi.

No li vaig donar importància i vaig continuar contemplant el mar i responent alguns missatges de mòbil que tenia pendents. Però no podia concentrar-me. No parava de mirar-me. Notava la seva mirada clavada insistentment i vaig decidir girar-me i mirar-lo per fer-li notar que em molestava.

Aleshores vaig veure que s’estava masturbant encarat cap a mi i mirant-me fixament. Sí, el que sentiu. No m’ho podia creure i el cor em va començar a anar a mil per hora així que vaig agafar les meves coses i vaig decidir marxar, passant ben allunyada d’on ell era per arribar a les escales d’accés.

No en va tenir prou amb tocar-se davant meu sinó que mentre marxava encara em va etzibar un: “Ei guapa! no vols ajudar-me?”.

No m’ho podria creure. I vaig sentir por. I ràbia. Les dues coses. Por pel què em pogués passar o em pogués fer. Ràbia perquè no vaig ser capaç de contestar-li el fàstic que em feia i que amb quin dret es creia per fer això davant meu. Per què collons he d’aguantar això?

Però només em va sortir caminar de pressa seguint una parella que vaig trobar més endavant, que també marxava de la platja.

Vaig anar tant ràpid com vaig poder per arribar fins al cotxe i em vaig tancar dins. Aquell dia, com que no creia que anés a una zona “no segura”, gairebé no tenia bateria al mòbil. I no vaig poder trucar ningú.

Ni tant sols vaig avisar la policia. De què hauria servit? En realitat, a ulls de la Justícia no m’havia fet res. No em va tocar i jo no sóc cap menor perquè se’l pugui acusar d’exhibicionisme.

Però sí que va fer i molt. Em va fer sentir por, fàstic i, el que és pitjor, em va tornar a posar límits sobre els llocs on puc o no puc anar sola.

No hi he tornat. I no sé si em veuré en cor de fer-ho. Aquest és el nostre drama diari. La lluita ha d’estar en les petites coses. En el dia a dia. Perquè no vull ser valenta, vull ser lliure. I no vull tenir por però en tinc.