‘Kintsugi’ o l’or a les esquerdes

Una bona amiga em va parlar fa unes setmanes de l’anomenada tècnica ‘Kintsugi’. L’art tradicional japonès la utilitza per reparar ceràmica trencada o esquerdada. La peculiaritat és que ho fa amb un fort adhesiu ruixat amb pols d’or.

Aquesta cultura mil·lenària creu que quan una cosa ha patit o s’ha trencat es torna més bonica del que era abans. Per això, quan reparen les seves peces les enforteixen. I el que és més important: no amaguen les esquerdes, les embelleixen.

La poètica de la tècnica m’ha fet reflexionar sobre com les persones, a la nostra manera, també intentem tancar -o tapar- les ferides. Sovint ho fem amb presses. No volem que es noti que patim, que ens han fet mal. Fingim que tot ha tornat a la normalitat, que les ferides han cicatritzat i que ja estem preparats per afrontar el següent combat. Les tanquem en fals.

Pensem poc en la importància de reparar bé el que s’ha trencat i oblidem que cada ferida és part de la nostra història, part de qui som i de qui serem a partir d’ara.

Deia Hemingway que el món ens trenca a tots però que després alguns es fan més forts a les parts trencades.

No sé si existeix aquest tipus de cola amb pols d’or per posar-nos a nosaltres mateixos però la idea de convertir allò més fràgil en una cosa més bonica i més forta del que era abans em sembla absolutament inspiradora.

Les ferides, les cicatrius siguin curades amb or o no són part de les nostres imperfeccions i de les nostres febleses. Però també són part indestriable de les nostres fortaleses.

Jo, que en els darrers temps n’he estat curant algunes, crec fermament que s’han de deixar a la vista. Decorades o no. I no sé si estic preparada pel següent assalt però el que puc garantir és que les estic pintant una a una. Ho faig convençuda perquè quan torni a sortir al ‘ring’ pugui fer-ho amb més ganes i més força que mai.

kintsugi