Per sempre…

Destacado

Avui volia parlar d’amor. Podria dir-ne moltes coses. Que t’allibera. Que t’esclavitza. Però diré que, sobretot, l’amor, quan s’acaba -o se li acaba a algú dels dos-, et devasta. Com si un gran huracà passés per damunt teu, s’ho emporta tot al seu pas: il·lusions, somnis, promeses, desitjos…

Fa dos anys vaig interrompre les meves entrades a aquest bloc on tantes vegades m’havia despullat. Igual que aquell dia, fa dos anys, estava devastada. Havia trencat una relació. Aleshores, amb el tabac. I passava nits sense dormir, dies d’angoixa, de nervis, de dubtes, de buit. Potser, fins i tot, de certa tristesa. Aquella decisió em va conduir a moltes d’altres -qui sap si per atzar o per casualitat-. El que sé segur és que em va portar, sens dubte, on sóc avui.

I vaig trobar l’amor. O potser només vaig imaginar que l’havia trobat. Jo, que tantes vegades havia assegurat no creure-hi. Que tantes vegades l’havia destripat. Sí, jo. Va aparèixer per sorpresa, enmig de dubtes, de pors… Em va costar creure-hi. Em tornarà a costar, encara. I amb ell vaig creure -o potser només em van fer creure- el temut persempre. Quina paraula tant absurda. Quin respecte sentir-la ara.

És curiós com quan ens trobem en aquell estat d’embriguesa de l’enamorament ens sentim capaços de tot. Capaços del que diu aquella lletra de Love of Lesbian: “yo mataré monstruos por ti”. És en aquest estat d’imbecilitat permanent que ens fem promeses. Potser és el desig de no voler que allò s’acabi mai el que ens empeny a enganyar-nos. Potser és simplement l’exquisit plaer de confiar cegament que no s’acabarà mai. Ens sentim valents perquè ens estimem i confiem estimar-nos persempre.

Però un dia s’acaba. I tothom et diu: si ha passat és perquè no era la persona, que el temps tot ho cura, que no s’ho mereix, que ara has de pensar en tu, només en tu… I és cert. Tot. Segur. Tant cert com que un dia tornaré a creure, tornaré a il·lusionar-me, tornaré a enamorar-me i em tornaré a despullar aquí, davant de vosaltres. Ho sé. Ho sap tothom.

Però avui estic més segura que mai d’una cosa. No existeix l’amor feliç. Ni les històries d’amor amb final feliç. Perquè no hi ha finals feliços. Només hi ha històries sense acabar. Hi ha històries i hi ha finals.

Jo seguiré explicant les meves, les que siguin. Perquè em tornaran a passar coses. Perquè sí. Perquè m’ho mereixo. Perquè ho vull. I igual que aquell novembre de fa dos anys, avui ho faig públic com un compromís amb mi mateixa. Des d’avui tornaré a ser la meva pròpia història i la reescriuré tantes vegades com calgui.