A ella, que m’ha ensenyat tant

Trenco el meu silenci de pràcticament un any coincidint amb una data molt especial. Un dia, quan la meva activitat bloguera era d’allò més frenètica, vaig dedicar un post als meus pares (A ells que m’ho han donat tot) i va ser allà enmig d’aquella declaració d’amor incondicional on vaig llençar una promesa, que fins ara no havia complert i que (no en tingueu cap dubte) sovint m’havien reclamat.Aquell dia vaig anunciar que un dia dedicaria un d’aquests petits espais on he vomitat tants sentiments i pensaments a una altra de les persones més importants de la meva vida. La quarta pota de la taula de la meva humil família. La meva germana, Anna. I no ho he fet abans perquè crec que encara que un prometi que farà una cosa no ha de fer-la fins que la senti, fins que trobi mil i un motius per fer-la. Avui, que vull fer repàs dels últims anys com estic segura que també està fent ella, crec que és l’ocasió perfecta per deixar constància escrita de tot el que representa per mi.

Des de ben joveneta he recorregut a la broma fàcil de dir, quan la presento com meva germana, que és adoptada. És senzill que el receptor s’ho cregui. Som com la nit i el dia. Ella tant rinxolada, jo tant morena i «allisada». Ella tant tímida, jo tant descarada. I és en aquesta diferència on sempre hem sabut trobar aquell fràgil equilibri que et dóna un amor sense condicions. Quan el necessites. Quan no l’esperes. Dolça (tot i que amb caràcter quan l’emprenyo), generosa, inquieta, desordenada, optimista-realista-somiadora, intel·ligent i dòcil com és, sap guanyar-se l’afecte de tots els que l’envolten. El meu, és clar, venia de sèrie. Ens coneixem des de fa 27 anys, ara ja. No va ser fàcil al principi perquè va venir per quedar-se però mica en mica va convertir-se en el que avui és. I ho és malgrat tots els malgrats. Malgrat tots els entrebancs, totes les llàgrimes vessades, totes les derrotes i petites victòries. Malgrat tots els somriures i esperances dipositats en somnis que espera (i espero) que acompleixi. És així com l’estimo, com tots els que la coneixem l’estimem. I és així com ella m’estima a mí, malgrat el meu caràcter (àmpliament conegut).

Princesa, et seguiré (seguirem) estimant per damunt de tots els malgrats que vagin sorgint. Perquè, recorda, el temps és el millor autor, sempre troba el final perfecte.

T’estimo. Feliços 27!!

gemma