I tu, de quin costat estàs?

Un dia una amiga em feia una reflexió: al llarg de la vida i a mesura que un es fa gran s’adona que mica en mica acaba passant per totes les cares d’una mateixa moneda. Ella i jo tenim la mateixa edat (ens acostem estrepitosament a la frontera dels 30). No som grans però tampoc petites i, durant aquest temps, ens n’han passat un munt de coses. Me n’han passat també tot aquest temps que he estat out d’aquest petit espai. Un temps en què no he complert la promesa que em vaig fer en començar: escriure un post a la setmana. Però ja diuen que “nunca es tarde si la dicha es buena” així que, després de donar-li voltes a aquesta idea, he decidit parlar-ne avui.
Com deia, a mesura que creixem veiem com hi ha coses que havíem dit que mai faríem i acabem repetint. Situacions en les que vam jurar i perjurar que mai ens trobaríem i en les què hem acabat ben enfangats. Quan som petits veiem els grans i no entenem coses tant simples com que es barallin per veure qui paga el compte. Quan ja som adolescents, en canvi, pensem que ens menjarem el món. Que a nosaltres no ens passarà això o allò. I quan deixem l’adolescència per entrar en un estat que -jo almenys- encara no he identificat, veiem que les coses han deixat de ser blanc o negre. Que un dia estàs en un bàndol i l’endemà a l’altre. En les relacions, per exemple. Al llarg de la vida, tots hem enganyat però també hem estat els enganyats i, fins i tot, el motiu de l’engany. I qui no hagi estat en cap d’aquests costats, que tiri la primera pedra. En canvi, quan hem estat en una i altra banda, ens hem dit: “jo mai ho faria”, “quin cabró/na”, “com ha pogut fer això?” i un llarg etcètera. Hem criticat els personatges de cadascuna d’aquestes històries i quan un dia ens hem convertit en el protagonista, hem pensat: “què va, això meu és diferent”.

És fàcil críticar. Molt fàcil. I jutjar. I tenir prejudicis. Pensar que nosaltres tenim la veritat absoluta i que qualsevol cosa que no es faci com nosaltres la faríem (ara, és clar), està malament. Per aquesta regla de tres, “decidim” com està bé que es divorciï una parella, si és massa aviat perquè tingui fills (o massa tard, segons com), si algú és un calçasses perquè s’ha acomodat a una feina insulsa que no el fa feliç o perquè sempre fa el que li diuen els altres. Ens creiem amb el dret. És així. Jo he estat en molts bàndols i se m’ha jutjat, segur. També he jutjat. Però amb el temps he après a envoltar-me d’aquells que m’estimen tal com sóc. Amb els meus errors, múltiples defectes i algunes virtuts. I que ho facin deixant que m’equivoqui i que l’encerti tant com calgui.

Suposo que viure ja és això. Que ens passin coses que es situïn ben lluny del punt de partida. Que transformin els nostres prejudicis en històries per explicar (o per guardar en un calaixet). Que ens facin evolucionar i veure que no sempre s’ha d’escollir un costat o un altre. Que la gràcia estar en saber nedar bé per tot tipus d’aigües provant de no ofegar-te. I jo, que no em considero una experta nedadora, vull seguir nedant. I tu?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s