Sobre instints, rellotges i arrossos…

A mesura que un es va acostant als trenta -a mi encara em queda un darrer dos per esgotar- sent al seu voltant tot de veus externes  que parlen «d’arrossos», «d’instints» i de «rellotges». Sí, amics meus, parlo d’aquell «deure» social que ens ve imposat i que se’ns recorda constantment: procrear, tenir fills. Quan era petita -imagino que per influència familiar i les pel·lícules de Disney- jugava amb les nines i m’imaginava a mi mateixa creant una gran família. Els asseia a tots en una taula, els donava la papilla per dinar, els vestia, desvestia i canviava els bolquers. Ingènua de mi, em projectava amb vint-i-pocs carregada de criatures.

Ja fa uns quants anys que no hi penso. Vull dir que jo no sóc dels que imaginen noms pels seus futurs fills. Decideixen a quina escola aniran o quins extraescolars faran. No dec tenir aquell instint del que tothom parla. Aquell rellotge que no sé quan se suposa que s’activa i que s’ha d’aprofitar abans no et passi algun tipus «d’arrós». Definitivament, no sóc d’aquests/es. Tinc amics que em diuen, carinyosament, que amb prou feines sabria ocupar-me de les necessitats d’un animal de companyia. És cert. Sovint em costa ocupar-me de mi mateixa. Imagineu-vos!. Però no crec que això vulgui dir res. Sempre que he desitjat i volgut fer una cosa la he fet. Així que sí un dia decideixo això, sé que me’n sortiré també.

No estic en cap situació socialment «idònia» per a tenir fills. Però tampoc m’he plantejat mai seriosament si vull tenir-ne. Si en tindré. Per tant, no cal que ningú em/ens recordi quina edat tenim ni el temps que suposadament ens queda per a fer realitat aquest «somni». És que hi ha algun lloc on diu quan i com s’ha de fer? Està penalitzat no fer-ho quan «toca»? No fer-ho?

A mi, personalment, m’agraden els nens. De moment, els nens dels altres. I no sé si un dia em despertaré amb les ganes, les ànsies per tenir-ne un. Sola o acompanyada. Tant és. Però no crec en tot això idílic que envolta al fet de tenir un fill. Malpensa quan, per justificar-ho, et diuen que tot és meravellós, que tots portem aquella cosa a dins que es desenvolupa quan el tens o l’has de tenir i un llarg blablabla. No ens enganyem. La majoria de gent que conec se sent sobrepassada per aquesta situació i quan s’hi troba fa el que pot i com pot. Ni instints, ni rellotges ni hòsties. Seré jo qui dirà quan -si és que mai hi ha un quan- i com. Aprofito -ja que hi som- per recordar-li al ministre, Gallardón. Si jo l’he de portar dins, parir, criar i acompanyar ningú em dirà quan ni com ho he de fer. Ningú. 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s