La vida, implacable

No escric per en Tito avui. Però també escric per ell, és clar. La seva mort, no per anunciada menys dolorosa pels seus, m’hi ha fet reflexionar. No m’he considerat mai una hipocondríaca però reconec que la mort, les malalties llargues, les pèrdues m’atemoreixen. Em fan por.

He tingut la sort (i mentre escric aquestes paraules confesso estar creuant els dits) de no tenir ningú proper, de la meva família que hagi passat per una situació similar. Però tinc amics, amics molt propers, que han perdut el pare, la mare, un oncle, una tieta per aquest motiu. Pèrdues que els han deixat orfes. I els he vist plorar, patir en silenci, tenir esperança i por. Cada vegada que això passa intento posar-me en el seu lloc i m’adono que la mort, el patiment és una de les coses que més temor em provoquen. 

No ens eduquen per a les pèrdues. Tampoc per a la mort. Quan som petits es limiten a dir-nos que quan un es fa gran, que un és vell “se’n va al cel”. I ja està. Això és tot. No ens expliquen que a vegades no cal ser vell, ni haver-se portat “malament” perquè la mort et truqui a la porta i se t’endugui. De cop o després d’una llarga lluita que estàs disposat a guanyar però que, malauradament, moltes vegades es perd sense possibilitat de pròrroga. I, és clar, això ens fa por, ens atemoreix. Ens passem la vida sabent que ens farem grans, fins i tot vells, però sense ser-ne conscients. Pensant en l’endemà, en l’any vinent, en el proper Nadal, en les properes vacances sense saber que l’atzar de la vida ens pot escapçar els somnis i les il·lusions. Vivim a cavall entre els “fes un racó” i els “per si de cas”. Però la vida, amics, és un collons de loteria. 

Un dia una amiga, mentre navegàvem amb caic, em va alertar que em cansava més perquè mirava a dos pams de mi. “Si mires al fons, a l’horitzó, no et semblarà tant el que et queda per recórrer i t’alleujaràs”, em va dir. Tenia raó. El camí es fa menys feixuc si en comptes de mirar a dos passos d’un mateix ho fem pensant en els projectes de futur, en els viatges que ens queden per fer. Però quan veig que la gent emmalalteix amb 20, 30, 40, 50 anys – a vegades, malauradament, fins i tot menys- m’adono que, sovint, no és tant el camí que ens queda per endavant i que, com que no ho sabem ni podem saber-ho, valdria més mirar els primers dos passos que els que ens queden per fer. De fet, són els que sabem segurs. I gaudir-los, sobretot, gaudir-los. Els anys i el temps ens passa implacable encara que estiguem entestats a planejar-ho tot. Assaborim poc l’avui per idear un demà “millor”. I, és clar, quan un dia et diuen: “ep, nano, que això no és per sempre”, t’enfonses. 

Miquel Martí i Pol deia que “la mort no és morir-te, sinó que mori algú estimat”. Quanta veritat en quatre simples mots.