Ja no ens truquem…

Tinc tres grans vicis: el fum, el cafè i els homes que no em convenen. Del primer m’estic «desquitando». No em fa vergonya reconèixer-los. Els que em coneixen saben que en sóc molt conscient. De fet, el primer pas per superar les debilitats és saber detectar-les. Els vicis són dolents per naturalesa però són aquella sal que et dóna vida. Aquell: «mátame lentamente, que me gusta». També en tinc algun altre, ho admeto. I algun, fins i tot, de més sa: m’agrada el contacte amb les persones, conèixer-les cara a cara, sense intermediaris. Ja he dit en alguna altra ocasió que crec que la vida és una constant relació amb els altres. També he parlat sobre com el pas del temps canvia la manera com ens relacionem.

La revolució que han suposat les xarxes socials n’és un exemple. Els serveis de missatgeria instantània gratuïta, el twitter, el facebook i un llarg etcètera han modificat completament com ens relacionem. Ja no ens truquem per fer un cafè, ens enviem un «whats». Ni ens expliquem com ha anat la darrera calçotada, pengem una foto i tot luxe de detalls al «face» o fem un «tuit» i santes pasqües. Ens discutim, ens «malentenem», ens perdonem i, fins i tot, trenquem relacions via missatge de text. Total, és gratis!. Ho fem al carrer, al bar, a la feina, a casa. No hi ha res que ens aturi! I per si això no fós suficient, encara hi ha un altre sector emergent -que no nou-: el del portals i aplicacions que fomenten les cites amb desconeguts potencialment «afins» a nosaltres. Coneixia aquells que anuncien constantment a la televisió. Webs «serioses» que s’encarreguen per nosaltres de trobar l’amor de la nostra vida. Desconeixia, en canvi, que més enllà d’altres portals una mica més d’estar per casa, hi havia fins i tot aplicacions de mòbil que et permeten «detectar» si a pocs metres de tu o al local on et trobes hi ha aquells individus que, en algun moment, s’han interessat per tu. Però no només això. Les meves «fonts» em confirmen que, a més, n’hi ha que et permeten concertar cites ràpides, per exemple, a l’aeroport en un intent per a fer més alegres les llargues estades en ensopides terminals. N’hi ha per a tots els gustos, vaja. Des de cites exprés amb final feliç a trobades de llarga durada.
Sé que corro el risc d’ofendre algunes persones. Res més lluny de la meva intenció.Tothom és lliure de fer el que vulgui. Faltaria més! De fet, en conec moltes que les han utilitzat i hi han trobat relacions «estables». És cert. També en conec que s’han endut importants decepcions. Cites per oblidar, per riure o per plorar. No sóc una gran experta en aquest món però, des del meu modest punt de vista, amb aquests nous sistemes es perd la màgia. La casualitat. L’efecte sorpresa.

És que estem tant cansats de tot que necessitem que algú busqui per nosaltres? Ja no tenim temps per deixar-nos sorprendre? La resposta, ho sé, és en molts casos afirmativa. I ho entenc. Fins i tot en part, ho comparteixo. No és fàcil conèixer gent nova. Ni interessant. Ni que t’agradi. Tampoc ho deu ser trobar la felicitat eterna. En canvi, molta gent hi segueix creient. L’esperança és l’últim que és perd. O això diuen.

En la meva defensa diré que també m’he descobert escribint missatges caminant per la vorera. Que sóc la típica que en un sopar deixa el mòbil al costat del plat per si casualment arriba un «whatsapp» inesperat. Sí, ho confesso. Però també prefereixo escollir sense intermediaris qui vull que me l’enviï. Que jo sóc més de deixar-me sorprendre. De deixar-me trobar. Digueu-me clàssica.

I si algun dia acabo sucumbint als encants d’aquests nous «cupidos» del segle XXI, recordeu-me aquest post. Això i que afegeixi aquest nou vici a la meva llarga llista d’inconfessables.

Solter i sense compromís

Un home solter és un solter d’or. Una dona soltera, una solterona. Segur que molts de vosaltres heu sentit moltes vegades aquestes dues frases. Juntes o per separat. Tant és. Jo sí. Moltes. La majoria de les vegades les he sentit en boca de persones que, en el fons, desitjarien precisament això: estar solteres i sense compromís. O que tenen relacions que no les fan felices. O enveja. De la que no és sana. O les dues coses. Però més enllà d’aquests dos tòpics i del masclisme que comporten, avui volia reflexionar sobre això: la solteria.

Estar solter/a pot ser absolutament circumstancial. Bé perquè no s’ha trobat la persona “adequada”. Perquè no s’està “preparat” després de l’anterior ruptura. O perquè fa por el “compromís”. Però estar solter/a és també una opció personal. Així que, senyores i senyors, no cal que ens compadeixin ni s’apiadin de nosaltres! Més enllà de l’estigma social que pot comportar ser-ho a certa edat, aquest estat és, a vegades, òptim. Sí, òptim. Per mi ho és. Estar-ho et permet fer el que vols en cada moment. Escollir si vols o no companyia. Si vols o no anar a algun lloc i, sobretot, escollir amb qui vols anar-hi. Et pot portar a moments inesperats. A pujades d’adrenalina. A moments d’incertesa. De dubte. D’il·lusió. Desil·lusió. O d’esperança.

No ens enganyem. No hi ha cap “estat” civil perfecte. També hi ha moments de certa sensació de soledat. De voler i no poder. De poder i no voler. O els: ara faig el que vull, ara el que puc. Però quan algú em pregunta (i no són poques vegades): “què maca, encara no tens nòvio?”. Contestaria un: sí i què passa? Però responc, gairebé sempre: “que el mercat està molt malament” (cosa completament certa) o que “mentre pugui, prefereixo provar la mercaderia abans de quedar-me-la”. I, en certa manera, penso les dues coses. També que no necessito ningú que em “completi”. Que jo ja estic completa tota soleta i que si em ” comprometo” amb algú ha de ser perquè m’aporti molt més del que ara ja tinc.

Però, convindreu amb mi que, per segons qui, aquesta és potser una reflexió massa profunda i que, moltes vegades, aquells que et reclamen perquè no fas com ells, viuen immersos en relacions totalment insatisfactòries. Alguns, fins i tot, en relacions de tres o més. En definitiva, relacions que jo no voldria per res del món. I, vés per on, es creuen amb l’autoritat moral de dir-te què és el millor o el més convenient per a tu. Així que, des d’aquí i des de l'”autoritat” que aquest blog personal em confereix, reivindico la solteria! «Y que viva la revolución, carajo!!»