Relacionar-se o morir

He tingut diverses relacions. Moltes. Tinc molts amics/es que tenen o han tingut relacions. Molts. N’he tingut d’esporàdiques, d’intermitents, d’interminables. També d’amistat. D’atracció. D’admiració. D’amor-odi. Fins i tot, n’he tingut d’amor. Però en cada relació que començo, que tinc o els altres tenen m’adono de com n’arriben a ser de complicades. Estem condemnats a relacionar-nos. És cert. La vida és una relació constant amb els altres. A la feina, a la societat, a la família. Però són complicades. Molt. Ho veig cada vegada amb més claredat. Amb la família hi tenim una relació des que neixem. La família és la que ens toca, ens agradi o no. Però si amb aquestes persones que no hem escollit però que ens estimen – en principi- de forma incondicional, les relacions són a vegades difícils, com no han de ser-ho les que iniciem amb els altres? Ho són. Sens dubte. I molt.
Sempre m’ha emocionat una frase d’una pel·lícula que un dia vaig llegir i que parla sobre com les persones a vegades podem tenir una memòria de peix. Com en cada nova relació que iniciem -sigui del tipus que sigui- esborrem els errors, els prejudicis i les pors de les anteriors i ens sorprenem a nosaltres mateixos amb un : ostres! això és nou, això és diferent. I ho és. Per força. Però no per això menys difícils ni menys fràgils. En aquests casos, som nosaltres o els altres qui escull les persones que ens acompanyaran en un llarg o curt camí. És veritat. I aquesta és precisament la sort i la desgràcia de tot plegat.
He reconegut en múltiples ocasions que no crec en el peratotalavida, que les coses són efímeres per naturalesa. Tampoc crec en el matrimoni. Ni en la institució ni en el “per sempre” que comporta. I, malgrat això, cada vegada que comencem alguna cosa esperem que duri. Que sigui la definitiva. Que ens aporti aquell “noséquè”. Que ens tregui la respiració. Pels segles dels segles, amén. Potser aquí rauen els constants fracassos de les relacions. En això i en què depenen de dos ( i a vegades, fins i tot, de més). I és així com, igual que passa amb totes les coses que tenen cicles, ens il·lusionem, ens enamorem, ens desencantem i ens desenamorem. O ens casem i ens descasem, també pels segles dels segles, amén. Que les coses durin més o menys, que funcionin o no, no hauria de ser considerat ni un èxit ni un fracàs. Però ho és a ulls de tothom. Perquè sí. Perquè som així. Perquè ho volem així. Perquè és més senzill així. 
Jo m’he il·lusionat i desil·lusionat moltes vegades. Encara espero il·lusionar-me i desil·lusionar-me’n moltes més. Però ja no vull que això sigui més un triomf o una derrota. Vull que sigui únicament una experiència més al sac que tots duem a l’esquena. A partir d’avui, vull que siguin només carn susceptible de convertir-se en post.

L’eròtica del poder

Reconec que el títol és temptador. Això és exactament el que buscava. Segur que molts hi heu entrat només pel morbo de saber, oi?.Pillos!. Però no he vingut aquí a destapar cap cas «Lewinsky». No descobriria cap tema novedós, tampoc. Prefereixo parlar del que conec, de la meva quotidianitat i de les relacions de poder a petita escala que visc dia a dia.

Diuen que el periodisme és el quart poder. També he sentit a vegades algú que es corregia amb un: «perdó! És el cinquè. El quart és la publicitat». Però jo prefereixo mantenir una visió una mica més romàntica de l’assumpte i pensar que, en alguns casos, encara podem ser una mica independents i que aquest poder és útil, encara que no sempre sigui així. I en aquest rànquing de poders, el periodisme es relaciona directa i inevitablement amb un altre dels poders fàctics: el polític.

Uns i altres ens barregem en una mena de joc d’equilibris. Uns juguen a les acrobàcies de la dialèctica mesurant el què poden o no poden dir davant d’un micro. Els altres, intentem interpretar, buscar rere aquest «vòmit» de palla a la que ens tenen tan acostumats. Això passa, és clar, quan els polítics ens parlen des de l’oficialitat. Però també ho fan, tot sovint, rere càmeres. I és aquí on el joc d’equilibris camina sobre una fina corda molt fàcil de trencar. Entre allò que et diuen «off the record», allò que insinuen i, és clar, allò que saps a mitges i que només a mitges pots dir.

Suposo que en això també hi ha certa «eròtica», oi?. En aquest saber què tens alguna cosa amb cert «poder» entre les mans. I en saber que l’altre pot tenir, en canvi, el de destruir-te. És eròtic això? És morbós? És lícit? És greu, doctor? No n’estic segura. Però potser això explicaria alguns dels casos en què polítics i periodistes han acabat més embolicats en llençols que no pas en pàgines de diaris. Sense anar més lluny, el president francès François Hollande i la seva ja ex parella, Valérie Trierweiler. És aquesta eròtica del poder compartit el que els va unir i destruir alhora? Qui sap. Bé, segurament només ho saben ells i potser, fins i tot, la seva «substituta». En qualsevol cas, la història recent compta amb un bon reguitzell de casos similars on aquesta delicada i fina línia s’ha acabat trencant.

Jo fa sis anys que m’«entreno». Sóc «novata» encara. De fet, un ho és sempre a la vida. Però, aprofitant que la setmana vinent Figueres inaugura el Festival del Circ, ja m’he encarregat unes sabates especials. M’han de servir per afrontar -amb més o menys seguretat en el pas- els propers anys que, espero, vindran.

L’art de la nit

Em vaig proposar escriure un post a la setmana i quan a finals d’aquesta el mail m’alertava que no havia complert amb el meu compromís em vaig adonar que el que em faltaven eren idees per compartir. Si la inspiració no t’arriba l’has de buscar i què millor que la nit, les copes, un pub i gent de tot tipus per trobar el que necessitava. De fet, no ens enganyem, sortir de nit no només et pot portar a situacions insospitades sinó que, a més, et deixa tot un seguit d’anècdotes que després compartiràs amb amics i coneguts els dies posteriors. I així ho vaig fer. L’art de la nit, l’art de lligar és tot un món. Amb els anys s’han canviat estratègies, maneres, preguntes però, en realitat, per molts segles que passin hi ha coses que no canvien. Entre copes et pots trobar de tot. Adolescents, gent de l’edat dels teus pares, gent de la teva “quinta”. Especímens normals i “estranys”. Gent que busca acabar la nit acompanyat a qualsevol preu. D’altres que volen posar punt i final a la setmana amb un bon gust de boca. O aquells que simplement surten, com jo, a veure amb què els sorprendrà la nit. Avui em centraré en el primer dels “grups”. Aquell que busca a tota costa marxar del local amb algú i confecciona tot tipus d’estratègies per aconseguir el seu objectiu. I aquí és on entren en joc les “arts” de la seducció. No sé a vosaltres però a mi el que m’agrada (posats a escollir com t’han “d’entrar”) és que em sorprenguin, que siguin originals, que em facin riure. Si vols la mercaderia, guanya-te-la, no?. Doncs bé, n’hi ha que en aquesta desesperació per aconseguir-la recorren a trucs d’allò més sorprenents. La nit de divendres en vaig experimentar alguns. “Fa estona que observo i m’he adonat que tens el millor cul del local” o “M’he posat al teu costat esperant a veure quan arriba el teu xicot perquè estic convençut que en tens i vindrà a buscar-te” són algunes de les peces dignes de col·leccionista amb les que em van deleitar. On han quedat els “estudies o treballes”?. Les preguntes amb encant? Digueu-me exigent però, home, no costa res dissimular una mica les ganes per deixar lloc a la imaginació. O és que algú li han funcionat aquestes arts d’estar per casa?. Culs i parelles a banda, el meu petit estudi sociològic em va deixar clar que alguna cosa no funciona. Això i que he de canviar, amb urgència, de locals d’oci nocturn.