A ells, que ens ho han donat tot

mans

Crec que no exagero si dic que tinc els millors pares del món. Algú potser em dirà que per ell/a també ho són els seus. És cert. Segur. Però per mi, en el meu petit món, ELLS són els millors pares que podria tenir. Hem tingut moments de tot, com passa a les millors cases, però ja ho diuen que quan un marxa del niu i viu la relació amb una mica de distància, valora molt més el que han fet i fan per ell. Jo ja fa uns quants anys que visc sola però mai me n’he desvinculat del tot. Encara hi vaig a dinar els diumenges, m’emporto tuppers de la mama i, a vegades, li demano que em faci un suc de taronja d’aquells que fa tan bons i amb aquell «carinyu» que només et pot donar una mare.

No hem tingut mai una relació estreta en la que ens expliquéssim coses íntimes, secrets o situacions compromeses que ens preocupaven. Però no ha fet falta. Els he tingut incondicionalment al meu costat. Sense saber-ho, m’han donat suport en cada desamor, en cada caiguda, en cada èxit i també en cada fracàs. Ho han fet des de la discreció que els caracteritza. A vegades, en silenci. A vegades, amb la mirada. A vegades, amb només una paraula. S’han sentit orgullosos de mi -quan tocava- i m’han reprovat, també quan ha calgut. S’han emocionat amb mi quan els he explicat una cosa que em feia il·lusió i m’han aixecat la veu quan he perdut el nord, que no han sigut poques vegades. Sóc com sóc, amb els meus múltiples defectes i algunes virtuds, gràcies a ells. No en tinc cap dubte. Amb ells i amb la meva germana -que es mereixeria un altre post, tot arribarà- tinc la relació més estable i sincera que he tingut i tindré mai. N’estic convençuda.

Amb això no vull dir que tot hagin sigut flors i violes. També hi ha hagut trifulgues, mala llet, moments d’incomprensió, d’impotència, crits i, quan era petita, alguna bufetadeta però sempre m’ho han donat tot. M’ho segueixen donant encara. Sempre que poden i quan no poden, també. Avui, que ho han fet de nou, els hi vull donar les gràcies públicament. Perquè sí. Perquè s’ho mereixen. I punt.

A propòsit de…

No he cregut mai en l’amor a primera vista. Sempre he pensat que l’amor és una cosa que arriba a poc a poc, com arriben les millors coses. Que es va fent a foc lent com un bon pastisser fa el seu millor pastís. En algunes ocasions, també he pensat que l’amor no existeix. O almenys no el tipus d’amor “best seller” fàcil d’adquirir en edicions de butxaca als grans magatzems. Aquell que tot ho pot, que és per sempre, que ens fa més forts i més complets. Potser no hi crec perquè no l’he trobat. Però sé que no sóc cap espècie estranya ni tampoc em penso deixar arrossegar per cap mena pressió social que em digui que ho he de trobar sí o sí. Com si fós una obligació o una mena de deure que quan tens certa edat s’ha de complir. Sóc del parer que res és per sempre perquè la naturalesa de les coses és efímera i, per això, gaudeixo de les coses que m’arriben, que busco, em busquen, que trobo i que em troben. I sóc feliç la major part del temps. Pel camí he conegut persones extraordinàries i d’altres que ho semblaven més del que en realitat eren. De totes elles he après i près alguna cosa. Però, sobretot, crec que no existeixen les “mitges taronges”/ les “ànimes bessones”. O almenys això vull pensar perquè, amb els milions de persones que hi ha al planeta, quina angoixa pensar que la teva “altra” suposada part volta pel món intentant trobar-te sense saber que potser mai ho acabi fent. Prefereixo pensar que hi ha moltes persones amb qui ens podem entendre -que no completar- i que poden trobar-se a qualsevol cantonada. En un bar, en un cafè, en una biblioteca. Fins i tot, passejant pel carrer i amb l’excusa més absurda. No crec en l’amor “at fist sight” però després de veure la pel·lícula “Before Sunrise” (i pendent de visionar la resta de la trilogia) hi he reflexionat. L’argument gira entorn de dues persones de països diferents que es troben en un tren. Una “casualitat” fa que comencin una conversa i acabin amb una proposta: passar tot el dia junts per Viena fins l’endemà. Després cadascú tornarà a casa seva i continuarà amb la seva vida. Entre els protagonistes sorgeix una atracció evident i, tot i la promesa que la trobada s’acabarà quan surti el sol de l’endemà, acaben acomiadant-se amb un compromís. Es trobaran al cap de sis mesos al mateix lloc. Més enllà de la ficció, la història m’ha fet pensar, de nou, en les casualitats i en la possibilitat que, contra tot pronòstic, una situació estúpida pugui convertir-se en alguna cosa més. Podem enamorar-nos en només un dia? És el fet de saber que té data de caducitat el que fa que sigui especial?  O és simplement l’exquisit plaer del que volem i no podem tenir? Conec persones que s’han enamorat perdudament en setmanes o, fins i tot, en dies. També n’hi ha que passen anys juntes i mai han aconseguit aquella química que les fa especials quan les veus. No sé quina és la fòrmula. Ni tan sols sé si hi ha una fòrmula. Només crec en la màgia dels petits moments que, a vegades, conformen històries inoblidables.

“Siempre oigo a la gente decir que el amor es un acto altruista de entrega. Pero si lo piensas, no existe nada más egoísta”. (Before Sunrise)

De casualitats i altres accidents

L’altre dia pensava en la quantitat de coses que ens passen per casualitat o per accident. La vida està plena de moments com aquests. Jo no crec en el destí. Bé, no hi crec massa. Considero que les coses no és que passin perquè han de passar. Perquè estigui «escrit». Però sí que crec que amb cada decisió que prenem, per petita que sembli, ens dirigim cap a alguna cosa. I aquesta cosa ens porta a una altra i així successivament. No acabariem mai!. I aquestes coses a vegades venen per casualitat o, dit d’una altra manera, per accident. Per exemple, hi ha persones que apareixen a la nostra vida casualment. Evidentment, alguna decisió prèvia (encara que sigui inconscient) les hi ha dut. De nosaltres (però també de les persones en qüestió) dependrà que es quedin o no i d’això, a la seva vegada, dependrà que ens passin altres coses. També sóc del parer que ens enamorem i ens desenamorem per «casualitats». Nostres o dels altres, no ho sé. I gaudim de moments per casualitats o petits «accidents» que ens passen encara que ens haguem entestat a planejar-ho i programar-ho tot. Podem decidir que tindrem una nit inoblidable però això no dependrà de nosaltres o no només de nosaltres. Hi haurà petits detalls, petites casualitats que faran que així sigui o no. I quan penso en la quantitat de coses que ens poden passar per atzar, m’adono que la vida és una petita caixa de sorpreses i d’«accidents» meravellosos.

“Lo que sentimos no es importante. Lo único importante es lo que hacemos”

Vídeo

No sé si algú ha vist aquesta pel·lícula. La veritat és que no és la primera vegada que la veig i segurament tampoc serà l’última. “El lector” és un drama poc convencional sobre l’amor, els secrets, la història i la incomprensió. Suposo que la vida, de fet, també té petites dosis de tot plegat. Potser per això, tant tendre i devastadora com és t’atrapa. La pel·lícula, dic. La recomano 100%

I, finalment, he caigut

He estat pensant molt aquests dies sobre la possibilitat de fer precisament això: obrir un blog. No és que em passin gaires coses interessants, a mi. O potser sí, no ho sé. Però després de debatre-ho molt amb mi mateixa i amb alguns companys virtuals que, fins ara, m’han anat seguint a través del facebook, m’he decidit. No sé si seré constant (no acostumo a ser-ne gaire) ni si podré aportar gaires coses noves amb les meves reflexions. Ni tant sols sé si seguiré vomitant-ne algunes, de forma independent, a través del Facebook, per no perdre la costum. Només sé que sovint tinc la necessitat d’expressar algunes de les coses que em passen o a les que dono voltes. Potser és una teràpia per mi, qui sap. Però em va bé, m’ajuda i m’agradaria seguir-ho compartint. No sé fer-ho d’una altra manera. Perquè és quan escric que hi veig clar.