No vull tenir por però en tinc

Destacado

L’assassinat de la mestra Laura Luelmo a Huelva ha omplert les xarxes socials de missatges que denuncien per enèsima vegada la situació de vulnerabilitat a la qual estem exposades les dones. Aquest repugnant crim ens ha tornat a recordar que és cert: no volem tenir por però en tenim. I la realitat ens demostra, una vegada més,  que n’hem de tenir.

Totes hem viscut situacions que ens han recordat que tenim por. Algunes les tenim tant interioritzades que ni tant sols ens encenen la senyal d’alerta. Que et cridin “tia buena” pel carrer ja no ens sorprèn. O que un home s’aturi i se’t quedi mirant perquè es creu amb el dret de poder fer-te comentaris obscens.

Jo a vegades surto a córrer de nit. I he de reconèixer que ho faig en zones urbanes, carregades de llum i on sé que em trobaré altra gent. M’enduc el mòbil (sempre amb bateria) i tinc els auriculars a punt per si he de fer una trucada d’emergència. No em plantejo fer-ho d’una altra manera. Ja ho he associat a la sensació de seguretat que, sabem, no tenim mai garantida.

No m’ha passat mai res quan he fet alguna d’aquestes sortides però sí que vaig viure una experiència repugnant a tocar de casa, a plena llum del dia i en un escenari que (fins aquell dia) no considerava perillós. Ho explico avui però reconec que em feia vergonya. Sí, sentia vergonya. Aliena, és clar. Per això només ho havia comentat als més íntims.

Una tarda de finals de setembre vaig sortir a passejar per Cap Ras, a Llançà. No eren més de quarts de sis de la tarda i, per aquelles dates, encara feia un sol de justícia. No duia banyador (però anava completament vestida) perquè venia d’un dinar familiar i em vaig aturar en una platja per relaxar-me. Hi havia altra gent (poca) però em vaig situar a la banda on no hi havia ningú per poder estar més tranquil·la.

Poc després que jo hi arribés, vaig veure un noi (no tenia més de 30 anys) que anava pel camí de ronda corrent. Res destacable si no fos pel que va passar després. Em va mirar i cinc minuts més tard, vaig veure com algú baixava per les escales d’accés a la cala. Com que a la meva banda no hi havia ningú més, em vaig girar (instintivament) per veure qui arribava. Era ell. Un cop a baix, es va asseure a pocs metres de mi.

No li vaig donar importància i vaig continuar contemplant el mar i responent alguns missatges de mòbil que tenia pendents. Però no podia concentrar-me. No parava de mirar-me. Notava la seva mirada clavada insistentment i vaig decidir girar-me i mirar-lo per fer-li notar que em molestava.

Aleshores vaig veure que s’estava masturbant encarat cap a mi i mirant-me fixament. Sí, el que sentiu. No m’ho podia creure i el cor em va començar a anar a mil per hora així que vaig agafar les meves coses i vaig decidir marxar, passant ben allunyada d’on ell era per arribar a les escales d’accés.

No en va tenir prou amb tocar-se davant meu sinó que mentre marxava encara em va etzibar un: “Ei guapa! no vols ajudar-me?”.

No m’ho podria creure. I vaig sentir por. I ràbia. Les dues coses. Por pel què em pogués passar o em pogués fer. Ràbia perquè no vaig ser capaç de contestar-li el fàstic que em feia i que amb quin dret es creia per fer això davant meu. Per què collons he d’aguantar això?

Però només em va sortir caminar de pressa seguint una parella que vaig trobar més endavant, que també marxava de la platja.

Vaig anar tant ràpid com vaig poder per arribar fins al cotxe i em vaig tancar dins. Aquell dia, com que no creia que anés a una zona “no segura”, gairebé no tenia bateria al mòbil. I no vaig poder trucar ningú.

Ni tant sols vaig avisar la policia. De què hauria servit? En realitat, a ulls de la Justícia no m’havia fet res. No em va tocar i jo no sóc cap menor perquè se’l pugui acusar d’exhibicionisme.

Però sí que va fer i molt. Em va fer sentir por, fàstic i, el que és pitjor, em va tornar a posar límits sobre els llocs on puc o no puc anar sola.

No hi he tornat. I no sé si em veuré en cor de fer-ho. Aquest és el nostre drama diari. La lluita ha d’estar en les petites coses. En el dia a dia. Perquè no vull ser valenta, vull ser lliure. I no vull tenir por però en tinc.

Per sempre…

Destacado

Avui volia parlar d’amor. Podria dir-ne moltes coses. Que t’allibera. Que t’esclavitza. Però diré que, sobretot, l’amor, quan s’acaba -o se li acaba a algú dels dos-, et devasta. Com si un gran huracà passés per damunt teu, s’ho emporta tot al seu pas: il·lusions, somnis, promeses, desitjos…

Fa dos anys vaig interrompre les meves entrades a aquest bloc on tantes vegades m’havia despullat. Igual que aquell dia, fa dos anys, estava devastada. Havia trencat una relació. Aleshores, amb el tabac. I passava nits sense dormir, dies d’angoixa, de nervis, de dubtes, de buit. Potser, fins i tot, de certa tristesa. Aquella decisió em va conduir a moltes d’altres -qui sap si per atzar o per casualitat-. El que sé segur és que em va portar, sens dubte, on sóc avui.

I vaig trobar l’amor. O potser només vaig imaginar que l’havia trobat. Jo, que tantes vegades havia assegurat no creure-hi. Que tantes vegades l’havia destripat. Sí, jo. Va aparèixer per sorpresa, enmig de dubtes, de pors… Em va costar creure-hi. Em tornarà a costar, encara. I amb ell vaig creure -o potser només em van fer creure- el temut persempre. Quina paraula tant absurda. Quin respecte sentir-la ara.

És curiós com quan ens trobem en aquell estat d’embriguesa de l’enamorament ens sentim capaços de tot. Capaços del que diu aquella lletra de Love of Lesbian: “yo mataré monstruos por ti”. És en aquest estat d’imbecilitat permanent que ens fem promeses. Potser és el desig de no voler que allò s’acabi mai el que ens empeny a enganyar-nos. Potser és simplement l’exquisit plaer de confiar cegament que no s’acabarà mai. Ens sentim valents perquè ens estimem i confiem estimar-nos persempre.

Però un dia s’acaba. I tothom et diu: si ha passat és perquè no era la persona, que el temps tot ho cura, que no s’ho mereix, que ara has de pensar en tu, només en tu… I és cert. Tot. Segur. Tant cert com que un dia tornaré a creure, tornaré a il·lusionar-me, tornaré a enamorar-me i em tornaré a despullar aquí, davant de vosaltres. Ho sé. Ho sap tothom.

Però avui estic més segura que mai d’una cosa. No existeix l’amor feliç. Ni les històries d’amor amb final feliç. Perquè no hi ha finals feliços. Només hi ha històries sense acabar. Hi ha històries i hi ha finals.

Jo seguiré explicant les meves, les que siguin. Perquè em tornaran a passar coses. Perquè sí. Perquè m’ho mereixo. Perquè ho vull. I igual que aquell novembre de fa dos anys, avui ho faig públic com un compromís amb mi mateixa. Des d’avui tornaré a ser la meva pròpia història i la reescriuré tantes vegades com calgui.

‘Kintsugi’ o l’or a les esquerdes

Una bona amiga em va parlar fa unes setmanes de l’anomenada tècnica ‘Kintsugi’. L’art tradicional japonès la utilitza per reparar ceràmica trencada o esquerdada. La peculiaritat és que ho fa amb un fort adhesiu ruixat amb pols d’or.

Aquesta cultura mil·lenària creu que quan una cosa ha patit o s’ha trencat es torna més bonica del que era abans. Per això, quan reparen les seves peces les enforteixen. I el que és més important: no amaguen les esquerdes, les embelleixen.

La poètica de la tècnica m’ha fet reflexionar sobre com les persones, a la nostra manera, també intentem tancar -o tapar- les ferides. Sovint ho fem amb presses. No volem que es noti que patim, que ens han fet mal. Fingim que tot ha tornat a la normalitat, que les ferides han cicatritzat i que ja estem preparats per afrontar el següent combat. Les tanquem en fals.

Pensem poc en la importància de reparar bé el que s’ha trencat i oblidem que cada ferida és part de la nostra història, part de qui som i de qui serem a partir d’ara.

Deia Hemingway que el món ens trenca a tots però que després alguns es fan més forts a les parts trencades.

No sé si existeix aquest tipus de cola amb pols d’or per posar-nos a nosaltres mateixos però la idea de convertir allò més fràgil en una cosa més bonica i més forta del que era abans em sembla absolutament inspiradora.

Les ferides, les cicatrius siguin curades amb or o no són part de les nostres imperfeccions i de les nostres febleses. Però també són part indestriable de les nostres fortaleses.

Jo, que en els darrers temps n’he estat curant algunes, crec fermament que s’han de deixar a la vista. Decorades o no. I no sé si estic preparada pel següent assalt però el que puc garantir és que les estic pintant una a una. Ho faig convençuda perquè quan torni a sortir al ‘ring’ pugui fer-ho amb més ganes i més força que mai.

kintsugi

A ella, que m’ha ensenyat tant

Trenco el meu silenci de pràcticament un any coincidint amb una data molt especial. Un dia, quan la meva activitat bloguera era d’allò més frenètica, vaig dedicar un post als meus pares (A ells que m’ho han donat tot) i va ser allà enmig d’aquella declaració d’amor incondicional on vaig llençar una promesa, que fins ara no havia complert i que (no en tingueu cap dubte) sovint m’havien reclamat.Aquell dia vaig anunciar que un dia dedicaria un d’aquests petits espais on he vomitat tants sentiments i pensaments a una altra de les persones més importants de la meva vida. La quarta pota de la taula de la meva humil família. La meva germana, Anna. I no ho he fet abans perquè crec que encara que un prometi que farà una cosa no ha de fer-la fins que la senti, fins que trobi mil i un motius per fer-la. Avui, que vull fer repàs dels últims anys com estic segura que també està fent ella, crec que és l’ocasió perfecta per deixar constància escrita de tot el que representa per mi.

Des de ben joveneta he recorregut a la broma fàcil de dir, quan la presento com meva germana, que és adoptada. És senzill que el receptor s’ho cregui. Som com la nit i el dia. Ella tant rinxolada, jo tant morena i «allisada». Ella tant tímida, jo tant descarada. I és en aquesta diferència on sempre hem sabut trobar aquell fràgil equilibri que et dóna un amor sense condicions. Quan el necessites. Quan no l’esperes. Dolça (tot i que amb caràcter quan l’emprenyo), generosa, inquieta, desordenada, optimista-realista-somiadora, intel·ligent i dòcil com és, sap guanyar-se l’afecte de tots els que l’envolten. El meu, és clar, venia de sèrie. Ens coneixem des de fa 27 anys, ara ja. No va ser fàcil al principi perquè va venir per quedar-se però mica en mica va convertir-se en el que avui és. I ho és malgrat tots els malgrats. Malgrat tots els entrebancs, totes les llàgrimes vessades, totes les derrotes i petites victòries. Malgrat tots els somriures i esperances dipositats en somnis que espera (i espero) que acompleixi. És així com l’estimo, com tots els que la coneixem l’estimem. I és així com ella m’estima a mí, malgrat el meu caràcter (àmpliament conegut).

Princesa, et seguiré (seguirem) estimant per damunt de tots els malgrats que vagin sorgint. Perquè, recorda, el temps és el millor autor, sempre troba el final perfecte.

T’estimo. Feliços 27!!

gemma

La típica síndrome post-ruptura

Aquests primers (i durs) dies en què, com sabeu, he decidit deixar de fumar m’he adonat que dir prou al fum té certes similituds amb trencar una relació. Segurament, s’assembla més a acabar una relació destructiva. D’aquelles de “ni contigo ni sin tí”, de síndrome d’Estocolm. Relacions, al cap i a la fi. Sigui com sigui, al llarg d’aquests primers dies he experimentat alguns dels símptomes post-ruptura més habituals. Aquells que sents quan, malgrat “estimar-lo”, el deixes sabent que és el millor per tu. Aquells sentiments que sorgeixen fruit d’una història (en el meu cas, que va començar als 18 anys) amb la que has compartit moments de tot.

Sé que això només ho entendran aquells que, com jo, hi han estat enganxats. Aquells que, com jo, saben com costa deixar-ho. Com costa decidir-se. Com costa no recaure. Entendran quan els dic que, igual que quan deixes algú que encara t’importa, m’està costant dormir aquests dies i que les nits se’m fan eternes. Que hi penso a totes hores perquè m’ho recorden les situacions més absurdes, els costums més quotidians. Entendran que estigui vulnerable. Irritable. Insoportable, en definitiva. I que, com quan deixes algú que estimes, voldria tornar a “trucar-lo” i “tocar-lo”.

Els “experts” en acabar aquest tipus de relacions em diuen que això segurament durarà setmanes. Fins i tot, mesos. Que hi voldré tornar i que, sense cap explicació, un dia tindré unes ganes irracionals de provar-ho de nou. És possible que arribi a suplicar una nova “oportunitat” i m’enganyi a mi mateixa dient que “només serà una vegada”, que no hi tornaré. Ja hi he passat abans per això.

Però com en tot procés de ruptura, hi ha un dia que dius prou. Que tot i saber que tindràs aquests impulsos i que et maleiràs a tu mateixa, no hi vols tornar. Sóc conscient que potser hauré d’empassar-me les meves paraules. Però fer-les públiques em fa sentir més forta i més compromesa amb la decisió que m’ha costat onze anys prendre. Perquè no vull trair-me més. Perquè em vull donar una nova oportunitat lliure de lligams i cadenes. Perquè he tancat una porta i (espero) aviat en llençaré la clau.

fumar

I tu, de quin costat estàs?

Un dia una amiga em feia una reflexió: al llarg de la vida i a mesura que un es fa gran s’adona que mica en mica acaba passant per totes les cares d’una mateixa moneda. Ella i jo tenim la mateixa edat (ens acostem estrepitosament a la frontera dels 30). No som grans però tampoc petites i, durant aquest temps, ens n’han passat un munt de coses. Me n’han passat també tot aquest temps que he estat out d’aquest petit espai. Un temps en què no he complert la promesa que em vaig fer en començar: escriure un post a la setmana. Però ja diuen que “nunca es tarde si la dicha es buena” així que, després de donar-li voltes a aquesta idea, he decidit parlar-ne avui.
Com deia, a mesura que creixem veiem com hi ha coses que havíem dit que mai faríem i acabem repetint. Situacions en les que vam jurar i perjurar que mai ens trobaríem i en les què hem acabat ben enfangats. Quan som petits veiem els grans i no entenem coses tant simples com que es barallin per veure qui paga el compte. Quan ja som adolescents, en canvi, pensem que ens menjarem el món. Que a nosaltres no ens passarà això o allò. I quan deixem l’adolescència per entrar en un estat que -jo almenys- encara no he identificat, veiem que les coses han deixat de ser blanc o negre. Que un dia estàs en un bàndol i l’endemà a l’altre. En les relacions, per exemple. Al llarg de la vida, tots hem enganyat però també hem estat els enganyats i, fins i tot, el motiu de l’engany. I qui no hagi estat en cap d’aquests costats, que tiri la primera pedra. En canvi, quan hem estat en una i altra banda, ens hem dit: “jo mai ho faria”, “quin cabró/na”, “com ha pogut fer això?” i un llarg etcètera. Hem criticat els personatges de cadascuna d’aquestes històries i quan un dia ens hem convertit en el protagonista, hem pensat: “què va, això meu és diferent”.

És fàcil críticar. Molt fàcil. I jutjar. I tenir prejudicis. Pensar que nosaltres tenim la veritat absoluta i que qualsevol cosa que no es faci com nosaltres la faríem (ara, és clar), està malament. Per aquesta regla de tres, “decidim” com està bé que es divorciï una parella, si és massa aviat perquè tingui fills (o massa tard, segons com), si algú és un calçasses perquè s’ha acomodat a una feina insulsa que no el fa feliç o perquè sempre fa el que li diuen els altres. Ens creiem amb el dret. És així. Jo he estat en molts bàndols i se m’ha jutjat, segur. També he jutjat. Però amb el temps he après a envoltar-me d’aquells que m’estimen tal com sóc. Amb els meus errors, múltiples defectes i algunes virtuts. I que ho facin deixant que m’equivoqui i que l’encerti tant com calgui.

Suposo que viure ja és això. Que ens passin coses que es situïn ben lluny del punt de partida. Que transformin els nostres prejudicis en històries per explicar (o per guardar en un calaixet). Que ens facin evolucionar i veure que no sempre s’ha d’escollir un costat o un altre. Que la gràcia estar en saber nedar bé per tot tipus d’aigües provant de no ofegar-te. I jo, que no em considero una experta nedadora, vull seguir nedant. I tu?

Sobre instints, rellotges i arrossos…

A mesura que un es va acostant als trenta -a mi encara em queda un darrer dos per esgotar- sent al seu voltant tot de veus externes  que parlen «d’arrossos», «d’instints» i de «rellotges». Sí, amics meus, parlo d’aquell «deure» social que ens ve imposat i que se’ns recorda constantment: procrear, tenir fills. Quan era petita -imagino que per influència familiar i les pel·lícules de Disney- jugava amb les nines i m’imaginava a mi mateixa creant una gran família. Els asseia a tots en una taula, els donava la papilla per dinar, els vestia, desvestia i canviava els bolquers. Ingènua de mi, em projectava amb vint-i-pocs carregada de criatures.

Ja fa uns quants anys que no hi penso. Vull dir que jo no sóc dels que imaginen noms pels seus futurs fills. Decideixen a quina escola aniran o quins extraescolars faran. No dec tenir aquell instint del que tothom parla. Aquell rellotge que no sé quan se suposa que s’activa i que s’ha d’aprofitar abans no et passi algun tipus «d’arrós». Definitivament, no sóc d’aquests/es. Tinc amics que em diuen, carinyosament, que amb prou feines sabria ocupar-me de les necessitats d’un animal de companyia. És cert. Sovint em costa ocupar-me de mi mateixa. Imagineu-vos!. Però no crec que això vulgui dir res. Sempre que he desitjat i volgut fer una cosa la he fet. Així que sí un dia decideixo això, sé que me’n sortiré també.

No estic en cap situació socialment «idònia» per a tenir fills. Però tampoc m’he plantejat mai seriosament si vull tenir-ne. Si en tindré. Per tant, no cal que ningú em/ens recordi quina edat tenim ni el temps que suposadament ens queda per a fer realitat aquest «somni». És que hi ha algun lloc on diu quan i com s’ha de fer? Està penalitzat no fer-ho quan «toca»? No fer-ho?

A mi, personalment, m’agraden els nens. De moment, els nens dels altres. I no sé si un dia em despertaré amb les ganes, les ànsies per tenir-ne un. Sola o acompanyada. Tant és. Però no crec en tot això idílic que envolta al fet de tenir un fill. Malpensa quan, per justificar-ho, et diuen que tot és meravellós, que tots portem aquella cosa a dins que es desenvolupa quan el tens o l’has de tenir i un llarg blablabla. No ens enganyem. La majoria de gent que conec se sent sobrepassada per aquesta situació i quan s’hi troba fa el que pot i com pot. Ni instints, ni rellotges ni hòsties. Seré jo qui dirà quan -si és que mai hi ha un quan- i com. Aprofito -ja que hi som- per recordar-li al ministre, Gallardón. Si jo l’he de portar dins, parir, criar i acompanyar ningú em dirà quan ni com ho he de fer. Ningú. 

La vida, implacable

No escric per en Tito avui. Però també escric per ell, és clar. La seva mort, no per anunciada menys dolorosa pels seus, m’hi ha fet reflexionar. No m’he considerat mai una hipocondríaca però reconec que la mort, les malalties llargues, les pèrdues m’atemoreixen. Em fan por.

He tingut la sort (i mentre escric aquestes paraules confesso estar creuant els dits) de no tenir ningú proper, de la meva família que hagi passat per una situació similar. Però tinc amics, amics molt propers, que han perdut el pare, la mare, un oncle, una tieta per aquest motiu. Pèrdues que els han deixat orfes. I els he vist plorar, patir en silenci, tenir esperança i por. Cada vegada que això passa intento posar-me en el seu lloc i m’adono que la mort, el patiment és una de les coses que més temor em provoquen. 

No ens eduquen per a les pèrdues. Tampoc per a la mort. Quan som petits es limiten a dir-nos que quan un es fa gran, que un és vell “se’n va al cel”. I ja està. Això és tot. No ens expliquen que a vegades no cal ser vell, ni haver-se portat “malament” perquè la mort et truqui a la porta i se t’endugui. De cop o després d’una llarga lluita que estàs disposat a guanyar però que, malauradament, moltes vegades es perd sense possibilitat de pròrroga. I, és clar, això ens fa por, ens atemoreix. Ens passem la vida sabent que ens farem grans, fins i tot vells, però sense ser-ne conscients. Pensant en l’endemà, en l’any vinent, en el proper Nadal, en les properes vacances sense saber que l’atzar de la vida ens pot escapçar els somnis i les il·lusions. Vivim a cavall entre els “fes un racó” i els “per si de cas”. Però la vida, amics, és un collons de loteria. 

Un dia una amiga, mentre navegàvem amb caic, em va alertar que em cansava més perquè mirava a dos pams de mi. “Si mires al fons, a l’horitzó, no et semblarà tant el que et queda per recórrer i t’alleujaràs”, em va dir. Tenia raó. El camí es fa menys feixuc si en comptes de mirar a dos passos d’un mateix ho fem pensant en els projectes de futur, en els viatges que ens queden per fer. Però quan veig que la gent emmalalteix amb 20, 30, 40, 50 anys – a vegades, malauradament, fins i tot menys- m’adono que, sovint, no és tant el camí que ens queda per endavant i que, com que no ho sabem ni podem saber-ho, valdria més mirar els primers dos passos que els que ens queden per fer. De fet, són els que sabem segurs. I gaudir-los, sobretot, gaudir-los. Els anys i el temps ens passa implacable encara que estiguem entestats a planejar-ho tot. Assaborim poc l’avui per idear un demà “millor”. I, és clar, quan un dia et diuen: “ep, nano, que això no és per sempre”, t’enfonses. 

Miquel Martí i Pol deia que “la mort no és morir-te, sinó que mori algú estimat”. Quanta veritat en quatre simples mots. 

Ja no ens truquem…

Tinc tres grans vicis: el fum, el cafè i els homes que no em convenen. Del primer m’estic «desquitando». No em fa vergonya reconèixer-los. Els que em coneixen saben que en sóc molt conscient. De fet, el primer pas per superar les debilitats és saber detectar-les. Els vicis són dolents per naturalesa però són aquella sal que et dóna vida. Aquell: «mátame lentamente, que me gusta». També en tinc algun altre, ho admeto. I algun, fins i tot, de més sa: m’agrada el contacte amb les persones, conèixer-les cara a cara, sense intermediaris. Ja he dit en alguna altra ocasió que crec que la vida és una constant relació amb els altres. També he parlat sobre com el pas del temps canvia la manera com ens relacionem.

La revolució que han suposat les xarxes socials n’és un exemple. Els serveis de missatgeria instantània gratuïta, el twitter, el facebook i un llarg etcètera han modificat completament com ens relacionem. Ja no ens truquem per fer un cafè, ens enviem un «whats». Ni ens expliquem com ha anat la darrera calçotada, pengem una foto i tot luxe de detalls al «face» o fem un «tuit» i santes pasqües. Ens discutim, ens «malentenem», ens perdonem i, fins i tot, trenquem relacions via missatge de text. Total, és gratis!. Ho fem al carrer, al bar, a la feina, a casa. No hi ha res que ens aturi! I per si això no fós suficient, encara hi ha un altre sector emergent -que no nou-: el del portals i aplicacions que fomenten les cites amb desconeguts potencialment «afins» a nosaltres. Coneixia aquells que anuncien constantment a la televisió. Webs «serioses» que s’encarreguen per nosaltres de trobar l’amor de la nostra vida. Desconeixia, en canvi, que més enllà d’altres portals una mica més d’estar per casa, hi havia fins i tot aplicacions de mòbil que et permeten «detectar» si a pocs metres de tu o al local on et trobes hi ha aquells individus que, en algun moment, s’han interessat per tu. Però no només això. Les meves «fonts» em confirmen que, a més, n’hi ha que et permeten concertar cites ràpides, per exemple, a l’aeroport en un intent per a fer més alegres les llargues estades en ensopides terminals. N’hi ha per a tots els gustos, vaja. Des de cites exprés amb final feliç a trobades de llarga durada.
Sé que corro el risc d’ofendre algunes persones. Res més lluny de la meva intenció.Tothom és lliure de fer el que vulgui. Faltaria més! De fet, en conec moltes que les han utilitzat i hi han trobat relacions «estables». És cert. També en conec que s’han endut importants decepcions. Cites per oblidar, per riure o per plorar. No sóc una gran experta en aquest món però, des del meu modest punt de vista, amb aquests nous sistemes es perd la màgia. La casualitat. L’efecte sorpresa.

És que estem tant cansats de tot que necessitem que algú busqui per nosaltres? Ja no tenim temps per deixar-nos sorprendre? La resposta, ho sé, és en molts casos afirmativa. I ho entenc. Fins i tot en part, ho comparteixo. No és fàcil conèixer gent nova. Ni interessant. Ni que t’agradi. Tampoc ho deu ser trobar la felicitat eterna. En canvi, molta gent hi segueix creient. L’esperança és l’últim que és perd. O això diuen.

En la meva defensa diré que també m’he descobert escribint missatges caminant per la vorera. Que sóc la típica que en un sopar deixa el mòbil al costat del plat per si casualment arriba un «whatsapp» inesperat. Sí, ho confesso. Però també prefereixo escollir sense intermediaris qui vull que me l’enviï. Que jo sóc més de deixar-me sorprendre. De deixar-me trobar. Digueu-me clàssica.

I si algun dia acabo sucumbint als encants d’aquests nous «cupidos» del segle XXI, recordeu-me aquest post. Això i que afegeixi aquest nou vici a la meva llarga llista d’inconfessables.

Solter i sense compromís

Un home solter és un solter d’or. Una dona soltera, una solterona. Segur que molts de vosaltres heu sentit moltes vegades aquestes dues frases. Juntes o per separat. Tant és. Jo sí. Moltes. La majoria de les vegades les he sentit en boca de persones que, en el fons, desitjarien precisament això: estar solteres i sense compromís. O que tenen relacions que no les fan felices. O enveja. De la que no és sana. O les dues coses. Però més enllà d’aquests dos tòpics i del masclisme que comporten, avui volia reflexionar sobre això: la solteria.

Estar solter/a pot ser absolutament circumstancial. Bé perquè no s’ha trobat la persona “adequada”. Perquè no s’està “preparat” després de l’anterior ruptura. O perquè fa por el “compromís”. Però estar solter/a és també una opció personal. Així que, senyores i senyors, no cal que ens compadeixin ni s’apiadin de nosaltres! Més enllà de l’estigma social que pot comportar ser-ho a certa edat, aquest estat és, a vegades, òptim. Sí, òptim. Per mi ho és. Estar-ho et permet fer el que vols en cada moment. Escollir si vols o no companyia. Si vols o no anar a algun lloc i, sobretot, escollir amb qui vols anar-hi. Et pot portar a moments inesperats. A pujades d’adrenalina. A moments d’incertesa. De dubte. D’il·lusió. Desil·lusió. O d’esperança.

No ens enganyem. No hi ha cap “estat” civil perfecte. També hi ha moments de certa sensació de soledat. De voler i no poder. De poder i no voler. O els: ara faig el que vull, ara el que puc. Però quan algú em pregunta (i no són poques vegades): “què maca, encara no tens nòvio?”. Contestaria un: sí i què passa? Però responc, gairebé sempre: “que el mercat està molt malament” (cosa completament certa) o que “mentre pugui, prefereixo provar la mercaderia abans de quedar-me-la”. I, en certa manera, penso les dues coses. També que no necessito ningú que em “completi”. Que jo ja estic completa tota soleta i que si em ” comprometo” amb algú ha de ser perquè m’aporti molt més del que ara ja tinc.

Però, convindreu amb mi que, per segons qui, aquesta és potser una reflexió massa profunda i que, moltes vegades, aquells que et reclamen perquè no fas com ells, viuen immersos en relacions totalment insatisfactòries. Alguns, fins i tot, en relacions de tres o més. En definitiva, relacions que jo no voldria per res del món. I, vés per on, es creuen amb l’autoritat moral de dir-te què és el millor o el més convenient per a tu. Així que, des d’aquí i des de l'”autoritat” que aquest blog personal em confereix, reivindico la solteria! «Y que viva la revolución, carajo!!»